La nova presentació de la Col·lecció Macba proposa un recorregut cronològic des de 1929 fins als nostres dies, amb un seguit d’àmbits dedicats a les etapes i els moments més significatius en què es poden contemplar les obres més emblemàtiques del museu.

Algunes de las qüestions clau explorades en l’exposició són la tensió entre utopia i crisi pròpia del segle XX; la posició de Barcelona en l’entramat europeu de la modernitat; el desenvolupament de les avantguardes entre la República i els pactes del 1959, la reinvenció de l’espai domèstic en el franquisme, l’art com a propaganda i l’acció entorn de la dècada dels seixanta o els feminismes en el context de l’Estat espanyol als anys setanta.

​

El títol de la mostra planteja un joc amb l’expressió que va encunyar l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm per referir-se al període comprès entre la Primera Guerra Mundial (1914) i el col·lapse de la Unió Soviètica (1991) i que seria la prolongació d’«un llarg segle XIX», expressió que també va encunyar Hobsbawm i que es refereix al període comprès entre el 1789 i el 1914. En el cas de la col·lecció del museu, es presenta un conjunt d’obres d’aquell segle breu (que amb prou feines suma noranta anys) que fan palpables algunes de les tensions fonamentals entre les manifestacions i tendències artístiques, entre aquestes i altres manifestacions culturals, i entre els seus contextos socials i polítics.

​

El curs aborda, en diverses sessions, algunes de las qüestions clau explorades també en l’exposició, però es desplaça del recorregut curatorial per posar el focus en alguns assumptes específics de la mostra i ampliar així la visió sobre moments destacats del període històric que abraça. Com una sèrie de notes a peu de pàgina, les diferents sessions que componen el curs exploraran les següents qüestions: la tensió entre utopia i crisi pròpia del segle XX; la posició de Barcelona en l’entramat europeu de la modernitat; el desenvolupament de les avantguardes entre els anys de la República i els pactes de 1959, amb Eisenhower i l’entrada al govern dels tecnòcrates; la reinvenció de l’espai domèstic en el franquisme; l’art com a propaganda i l’acció entorn de la dècada dels seixanta; els feminismes en el context de l’Estat espanyol a la dècada dels setanta; la crisi de la sida i el seu impacte en l’art a la dels vuitanta, i, a la dècada dels noranta, la celebració del V Centenari el 1992 i el seu impacte en la teoria i la pràctica artístiques del moment.